L’Escola Miralletes a Barcelona va experimentar un canvi metodològic significatiu, creant l’Espai Tinkering, que ha permès als alumnes aprendre explorant la seva creativitat. L’aliança magnet amb el Cosmocaixa va ser una de les palanques de canvi de la transformació educativa de l’escola.
Autora: Eugènia Güell
Són les 9 h i tot és calma. La llum entra una mica per totes bandes -els finestrals són tan llargs com els passadissos i el dia és clar- i la canalla, entre el somni i la vigília, puja les escales de l’Escola Miralletes (Barcelona) amb els seus familiars. Els més desperts assenyalen a les seves famílies diversos llibres que hi ha amb l’entusiasme de les primeres vegades. Hi ha un soroll allunyat, com de fons, però té raó: “és un soroll agradable. És la remor de l’aprenentatge, el que demostra que l’escola està viva”, diu l’Eva Cuesta, la directora de l’Escola. Aquest centre, a dues passes de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, al costat mateix de la Masia de Can Miralletes, ha viscut un abans i un després. El canvi, encara que ha estat especialment metodològic, és visualment apreciable: abans les parets eren verd fosc, ara són blanques i “és una escola amb molta més llum”. I ho diu com volent dir: en tots els sentits. Però aviat, l’Eva, que mirant enrere s’emocionarà de veritat unes quantes vegades, ens recordarà que un canvi no es fa amb una pintada i comprant quatre mobles bonics: “Un canvi de veritat ha de començar des de la panxa”.
Un 30% de les persones que viuen al Barri de Camp de l’Arpa (Barcelona) són migrants, i l’escola no reflectia aquest entorn: tenia un 97% de l’alumnat d’origen estranger i vulnerable. Hi havia matrícula viva -part dels alumnes s’incorpora havent començat el curs- i les preinscripcions eren gairebé inexistents. Quan l’Eva Cuesta i la seva companya i cap d’estudis Eva Bernabeu van entomar el projecte directiu, van començar a fer petits canvis. “Teníem un claustre molt acostumat a una manera de fer, i alguns companys van generar oposició”. Així doncs, van llegir molt, van visitar escoles rurals amb metodologies globalitzades i van veure que no estaven soles: “Hi ha un equip, una tribu, que va sumant coneixement, i ens vam veure en cor de fer el nostre projecte metodològic. Teníem vertigen, però amb el suport del Consorci d’Educació de Barcelona i la inspecció, vam fer un salt al buit”. El projecte Magnet, impulsat pel Departament d’Educació, la Fundació Bofill i l’ICE-UAB va saltar amb ells un parell d’anys més tard i: “Va ser la palanca de l’impuls final”, explica. I podríem dir que van tornar a néixer.
Estem assegudes en una sala que vindria a ser, diguem-ne, la panxa d’aquest canvi. Es diu espai Tinkering i abans era la biblioteca, però transformar aquesta sala també va capgirar el centre com una ona expansiva. “Sempre tiràvem cap al vessant de lletres, i com que anàvem una mica més coixes de ciències, quan la coordinació Magnet ens va plantejar quina aliança faríem, vam apostar pel Cosmocaixa”, explica l’Eva. Va ser així com aquest museu va fer una formació al claustre i els va obrir les portes a viure una experiència determinant: tornar a ser nens.
Sembla simple, però no és només que el claustre mai hauria de deixar d’aprendre – “quan deixes de fer-ho ja vas de cap a caiguda”, diu l’Eva- sinó que amb el Cosmocaixa van reviure el que era experimentar i descobrir d’una manera genuïna. Van convidar a tots els mestres a l’espai Creactivity, un taller del museu on la canalla a partir de 7 anys pot experimentar amb la mecànica, el vent, l’electricitat i la llum. “Vam al·lucinar i ho vam tenir clar: volíem un espai com aquest a l’escola”. En concret, el que va passar en aquella formació al Cosmocaixa, és que el claustre va recordar el que era ser un nen, en el sentit d’aprendre sense adonar-se’n, sense imposició, a partir del que hi ha al teu voltant. La gènesi de l’Espai Tinkering, doncs, és la il·lusió, i neix de la panxa, d’on venen les coses bones. Van traslladar la biblioteca i ara una sala buida que es convertiria en un escenari de possibles.
Aquella sala es va omplir de diverses coses: primer, de material. “El programa Magnet ens va fer una aportació econòmica, el Cosmocaixa ens va donar material antic que tenien i propostes d’activitats, i en Xavi Geis, coordinador de formació del programa, va ajudar-nos a trobar algú que construís un túnel de vent i un fuster perquè ens fes les plaques”. Tothom es va arremangar i la cosa va sortir. Després, el que ja es podia dir Sala Tinkering, es va omplir del més important: noves descobertes. L’Eva, quan parla de “descobertes”, no només es refereix a l’activitat setmanal experimental que fa la canalla posant en pràctica el procés científic: “Aquest espai potencia molt les intel·ligències que els infants en altres àmbits no poden demostrar. Alumnes que potser no destaquen en llengua, aquí són boníssims. D’altres que a les aules passen desapercebuts, aquí despunten, i els companys els hi demanen ajuda”. En última instància, aquesta nova aula, que va ser el rovell de l’ou d’un canvi de paradigma que ha fet que els infants es descobreixin noves habilitats i destreses i, per tant, que es valorin més a ells mateixos. “Teníem una nena amb un dèficit cognitiu, i a la Sala Tinkering un grup d’infants li van preguntar si podia anar amb ells al grup. Això era impensable! És un camp obert”.
Hi va haver moments en què l’alçada del vol hagués estat inimaginable: els va visitar en Sebastian Martin, integrant de l’Exploratorium de San Francisco, i va fer una activitat en anglès amb el tub de vent. “Els nens estaven pletòrics”, recorda l’Eva, emocionada. L’espai tinkering ha permès a l’Escola incidir en els models científics i les possibilitats d’aprofundir-hi mitjançant l’experimentació, la manipulació i l’observació. Vinculant la ciència i la tecnologia amb una realitat propera i tangible, els ha permès aprendre fent, en un ambient lúdic i col·laboratiu. El Tinkering, un moviment liderat per l’Exploratorium de San Francisco que s’aplica cada vegada més en l’àmbit educatiu, dissenya oportunitats perquè l’alumnat pensi amb les mans per construir significat i comprensió.
“Fins avui, haver estat aliança del Cosmocaixa a través de Magnet encara ens dona avantatges”, explica. A més del coneixement que l’aliança ha llegat al centre educatiu sobre aprendre fent, són escola pilot i hi van quan volen provar alguna cosa per a infants, tenen entrada gratuïta i van fent activitats. Més enllà de l’espai físic, però, l’escola va fer un canvi metodològic molt més profund: les aules, amb petits punts de llum, no tenen res a veure amb la concepció tradicional d’una classe. Petits i grans tenen diversos racons on aprendre de maneres vàries. Els d’infantil tenen ambients de lliure circulació on aprenen entre iguals, amb disfresses, una botiga, una barbacoa, una caseta gegant, una llitera per llegir… També fan tallers artístics i les xarxes d’aula, on treballen per projectes, a partir dels quals aprenen matemàtiques, llengües i ciències. Si hi ha hagut una erupció d’un volcà a Islàndia, treballaran tot el que hi tingui a veure, fins on la seva curiositat arribi. Als tallers de coneixement, l’espai, podríem dir, més sistemàtic, treballen tot el que hi ha al currículum i no ha sortit en els projectes. Al passadís hi ha pissarres on et pots apuntar a classes de conversa d’anglès i de català, i un mural on hi ha tots els temes que s’estan treballant a les aules: “Les famílies participen molt en el nostre dia a dia, i si algun pare o mare treballa en algun dels temes que estem parlant, venen i ens fan xerrades. La relació s’ha enfortit molt, ens hem obert molt a les famílies perquè elles són part de l’escola”. Han aconseguit obrir les quatre parets al món, i ja hem vist, només posar-hi un peu, que hi entrava molta llum.
El secret de fons, més enllà de treballar molt, és tan simple com sovint inassolible: la calma. “El projecte Magnet ens va oferir una formació setmanal amb en David Vilalta i la Carme Pablo, i amb això vam tenir temps per posar ordre: creien en el projecte amb cos i ànima, i ens van donar la seguretat que les coses anirien bé”. En un mar de dubtes, Magnet va donar estructura: “ens van ajudar amb les portes obertes, a comunicar aquest canvi a les famílies, a fer un protocol de rebuda i, sobretot, a compartir el que passa al centre de cares enfora: ara tenim un correu corporatiu, fem uns informes redactats amb una entrevista a l’alumne i pengem articles del que anem fent”.
Per mantenir aquesta línia pedagoica, no s’hi val abaixar el ritme: “Els dilluns fem claustre pedagògic on parlem de les dificultats que ens trobem, i els dijous fem trobades voluntàries on els mestres que vulguin podem ensenyar als altres les seves experteses -des de cosir a màquina a utilitzar un programa de disseny-, i ens ensenyem entre iguals. Tot plegat ens ha creat unes inquietuds que abans desconeixíem, i anem fent formacions per millorar l’ensenyament: per exemple, ara n’hem fet unes de matemàtiques experimentals, per aprendre amb les mans. Hi havia uns conceptes matemàtics que jo no havia entès mai, però que havia memoritzat!”
Amb arrugues a la cara i anys a l’esquena, l’única manera factible que una part de nosaltres segueixi tornant a la infància no és tirar-se per un tobogan de tant en tant, sinó seguir aprenent i mantenir la curiositat viva pel que ens envolta. A partir de la pràctica es dedueix el concepte, no al revés, cosa que podria ser un resum del qual ha estat l’experiència Magnet: “A l’inici de tot, entre les famílies hi havia molta expectació, i nosaltres treballàvem des de la incertesa. Però hem après que si una cosa no funciona, podem rectificar-la i repensar-la, sense esperar-nos que passi el temps. Hem de ser flexibles. El Projecte Magnet ha sigut una obertura de ment i una obertura al món, i hem après que el procés que estem fent, no va a cap lloc concret, sinó que és un canvi continu”, explica. “El projecte amb Magnet s’ha acabat, però sempre hi són, és una finestreta que la pots picar quan vulguis”. I es torna a emocionar una mica per dir: “Una vegada ets Magnet, n’ets per tota la vida”.