Joan Mendoza i Bet Beamud: “Hem plantat una llavor en infants que després esperem que pugui fer germinar, en alguns d’ells, una vocació científica”

Amb una clara vocació de retorn a la societat, els Centres Científics i Tecnològics de la Universitat de Barcelona (CCiTUB) desenvolupen des de fa anys nombroses iniciatives de divulgació de la ciència, la majoria adreçades a públic jove. Conèixer l’experiència en el programa Magent d’un dels seus veïns, l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), també ubicat al Parc Científic de la Universitat de Barcelona, els va engrescar a voler participar-hi i van establir una aliança amb l’escola Josep Maria Madorell de Molins de Rei.

Joan Mendoza, doctor en filosofia i tècnic de projectes als CCiTUB, i Bet Beamud, doctora en ciències de la terra i responsable del Laboratori de Paleomagnetisme, han estat dos dels referents clau, juntament amb la resta de l’equip impulsor dels CCiTUB, Jordi Díaz i Esther Castaño. Ara, després de quatre anys d’estreta col·laboració amb aquesta escola del Baix Llobregat, valoren de manera molt positiva l’experiència. “Ha estat molt enriquidor i gratificant veure com creixia el projecte”, consideren.

• Per què vau decidir participar al projecte MAGNET?

JM: Els Centres Científics i Tecnològics de la Universitat de Barcelona (CCiTUB) sempre hem intentat fer activitats de divulgació, sobretot adreçades a la gent jove, a l’alumnat de batxillerat i ESO, també de Formació Professional, perquè estem bastant convençuts que hem de fer un retorn de la feina que fem. Al cap i a la fi, som una institució pública que utilitza recursos procedents de la ciutadania. Vam conèixer la bona experiència de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya en el programa Magnet i ens va atreure el fet que implicava un repte: treballar amb alumnat de primària, des d’i3 fins a 6è. No ho havíem fet mai. I ens hi vam engrescar, i vam contactar amb l’equip de Magnet.

• Els CCiTUB no són, però, un centre de recerca.

JM: No, però tenim un entorn ple d’investigadors, alguns molt motivats i amb el convenciment que han de fer divulgació. I com que des dels CCiTUB donem suport a la recerca en àmbits molt diversos, des del biomèdic a materials, geologia, arqueologia o belles arts, tenim equipaments que tenen aplicacions molt variades i d’alt impacte. Així que vam buscar complicitats entre els científics amb qui treballem per poder tenir referents diversos vinculats als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de la Unesco que treballava l’escola Josep Maria Madorell.

• Què ha estat el més difícil?

BB: Adaptar el llenguatge i aprendre com traslladar els conceptes científics a infants petits. Estàvem a acostumats a anar un congrés i fer una xerrada, on tothom parla el mateix llenguatge que tu. O divulgar per a gent jove. Però treballar amb nens i nenes de primària ha estat un repte i un aprenentatge, i crec que ha estat molt enriquidor per a ambdues bandes. La implicació del professorat de l’escola ha estat clau. De fet, han estat ells qui s’encarregaven d’adaptar la nostra proposta perquè funcionés a l’aula.

• Com heu treballat els continguts?

JM: L’escola Madorell treballava cada curs diferents ODS; a l’inici de curs ens reuníem i, a partir del que havien decidit treballar, parlàvem de què fer i com. El professorat ens traslladava les preguntes indagadores que havia plantejat l’alumnat a l’inici de curs, i a partir d’allà nosaltres buscàvem quin especialista ens podria ajudar a respondre-les a través d’experiments o tallers. Hem treballat qüestions des de ‘Per què tanquem l’aixeta?’ O ‘Què passa quan una deixalla cau a terra?’

• N’hi ha hagut alguna que us cridés l’atenció especialment?

BB: Potser la més filosòfica amb què m’he topat en el decurs del projecte va ser la que ens van plantejar alumnes de 4t l’any passat. Estaven treballant l’ODS de salut, i es van plantejar la pregunta “És viu?”. Hi ha un punt de metafísica, molt interessant en intentar respondre-la. Se’ns va ocórrer utilitzar una  llavor com a exemple per investigar si era quelcom viu o mort, perquè sembla inert i pot estar-hi moltíssim temps, fins i tot un segle, però al final conté vida a dins i s’activa amb les condicions ambientals adequades.

JM: Amb I3 vam treballar els refugis climàtics. Era un desafiament explicar a infants de tres i quatre anys aquest concepte i per fer-ho, vam contactar amb professors de la Universitat Politècnica de Catalunya dels estudis d’arquitectura perquè ens ajudessin a exemplificar a l’aula un refugi climàtic. Vam fer una pluja d’idees amb la mestra i els companys de la UPC, i al final se’ns va acudir fer un tipi, una cabana que ens permetés explicar la diferència de temperatura i que després, a més, els nens i les nenes poguessin fer-la servir com un espai lúdic. Els investigadors de la UPC ens van ajudar a fer-ne el disseny i per tal que fos sostenible, com que l’escola Madorell està a prop d’un riu, vam anar-hi a buscar canyes. Va ser molt maco perquè les famílies també s’hi van implicar, tant a collir les canyes, com després a muntar la cabana. La veritat és que teníem una pressió important, perquè això ho vam fer el dia d’abans de la Mostra Científica Magnet que feia l’escola, on l’alumnat exposava els treballs que havien desenvolupat. I, és clar, volíem que quedés bé!

• Després d’aquests quatre anys, com valoreu l’experiència de participar al programa MAGNET? Què penseu que us ha aportat?

BB: Ha estat fantàstic, realment. Per una banda, Magnet ha permès que la recerca, el mètode científic i coneixements diversos traspassin les parets dels laboratoris i arribin a una escola. Sentim que hem plantat una llavor en infants que esperem que després pugui fer germinar una vocació científica. En aquest sentit, recordo una nena el primer any de Magnet que se’m va abraçar a les cames quan va acabar el curs i em va dir: ‘Jo de gran voldré ser científica’. Però clar, tenia cinc anyets, no sé si als 18 quan hagi de triar estudis mantindrà aquesta espurna per la ciència. Però si despertem ni que sigui el cuquet de la ciència, si fem que es plantegin preguntes, ja és suficient.

JM: També ha estat una manera de visibilitzar els centres, la universitat, la feina que fem els tècnics que som un col·lectiu que sovint quedem una mica a l’ombra dels investigadors i professors.

• Què penseu que heu aportat vosaltres a l’escola?

JM: Ni la Bet ni jo tenim fills i no teníem massa clar el nivell de formació o de proximitat a la ciència que hi ha a la primària, tampoc del mateix professorat. En aquesta aliança, ens vam trobar que, al principi, els mestres ens tenien una mica de por o de respecte. En aquest sentit, crec que hem aportat el fet de normalitzar la ciència a l’escola fent experiments senzills; amb visites d’investigadors del nostre entorn i intentant explicar de manera entenedora les coses. Col·laborant amb els mestres, creiem que els hem donat una mica més de confiança per treballar la ciència a primària, que es pot explicar tranquil·lament, sense complexos, amb rigor. I quan no en saps, cosa que també ens passa a nosaltres, busques algú que en sàpiga més. És interessant que el pensament rigorós, científic aplicat a qualsevol àmbit es treballi des d’edats molt primerenques.

• Per què considereu que cal incorporar el pensament científic?

JM: No tan sols per generar vocacions científiques, sinó per tenir unes ulleres amb què mirar la realitat de manera crítica. I això és interessant que ho facin des de ben petits. Que tinguin unes eines clares i definides de com abordar els problemes i fer-ho de manera rigorosa i seriosa, a qualsevol àmbit de la vida. També hem intentat posar a l’aula referents femenins. És importantíssim per a la canalla veure persones expertes en nanotecnologia, en arquitectura, en geologia, en el que sigui, i que siguin dones per empoderar sobretot les nenes en l’àmbit STEM.

• En l’àmbit personal què us emporteu?

BB: A mi el que més m’ha agradat és veure la implicació dels mestres amb l’alumnat. ¡La santíssima paciència! [Riu] Li posen molta emoció i passió.

JM: Veure una mica l’evolució que hem fet tots plegats. Com els infants absorbeixen i tu vas adaptant-te a mesura que vas entenent què necessiten i com és millor adaptar un contingut. I també, sí, la implicació dels mestres.

• Des dels CCiTUB continuareu implicats a MAGNET?

JM: Ja hem parlat amb l’equip directiu de l’escola Madorell per tal d’intentar mantenir la col·laboració, tot i que, segurament, no amb la intensitat d’aquests quatre anys. Però sí que hi continuarem fent coses amb la mateixa orientació, però més focalitzades, amb projectes potser més concrets. També estem implicats en altres projectes, com ara ‘Toca Ciència’, un nou projecte amb finançament FECYT, orientat a primària i secundària. Ara hem de valorar si tornem a establir una nova aliança Magnet. És una experiència molt xula, que aporta moltes coses.

• Què diríeu a algun centre que s’ho està pensant?

BB: El segon any que ho fèiem va venir a l’escola una amiga meva que és investigadora a l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC) i va quedar tan encantada de l’experiència, que va ser ella qui va anar a la seva institució i els va proposar de participar-hi. I ara ells també estan fent Magnet amb una escola. És cert que tothom va molt ocupat i li has de dedicar temps, com totes les coses, però, realment, val molt la pena.

Autora: Cristina Sáez