De no ser una opció per algunes famílies de Manresa a ser un centre de referència pedagògica amb un grup singular de sis famílies. L’Escola Sant Ignasi, en aliança amb la Fundació Althaia, comparteix el seu procés de transformació educativa, que va passar per nodrir-se de l’entorn obrint les portes de les aules i del centre.
Autora: Eugènia Güell
Un dia, l’Escola Sant Ignasi de Manresa va decidir obrir les portes de les aules, i va resultar ser molt gràfic: se’ls hi va obrir un món. A petita escala, vol dir que l’espai d’aprenentatge va anar més enllà dels murs físics, i treballen dins i fora de l’aula, tant als patis com als vestíbuls. A gran escala, vol dir que l’escola ha aconseguit nodrir-se de l’entorn, aprendre de les altres escoles i convidar altres centres a aprendre plegats. Han expandit les seves possibilitats creant un efecte dominó sense retorn.
El projecte Magnet va arribar quan l’escola Sant Ignasi ja s’havia plantejat fer canvis, i tenir un formador a l’escola que els acompanyés a fer el procés des de dins va ajudar a establir unes directives més clares consensuades per tot el claustre. Però els canvis no es donen d’un dia per l’altre: “Hi ha hagut diverses fases”, explica la Núria Garriga, la directora. “Una vegada amb el projecte molt més consolidat i havent-lo visibilitzat, primer la gent no volia venir igualment. Portar els seus fills no era una opció, però almenys els agradava el que explicàvem. Hi havia molt d’estigma amb el tipus de famílies que venien aquí. Més tard, s’ho van començar a plantejar de veritat”.
De l’aliança amb la Fundació Althaia, la Núria ressalta quan els alumnes van participar en la rehabilitació de l’espai de pediatria. “Els nens van aportar idees de com hauria de ser, i van fer com una mena de scape room, vam fer decorats i va ser molt bonic”. També van poder treure profit de l’aliança més enllà dels temes mèdics: “vam aprendre sobre tema informàtic, comunicació…”. Però sobretot, parlar amb professionals de traumatologia, pediatria, oncologia, i moltes altres especialitats, també els ha nodrit molt: “La canalla gaudia molt quan venien els experts, i ells valoraven molt el coneixement dels nens. Amb l’entrevista i les preguntes que els feien, es notava que s’ho havien treballat. Plantejàvem dubtes i hipòtesis, i entre tots ho resolíem. Realment d’aquelles sessions en sortia molta riquesa”.
De totes maneres, més enllà de l’aliança, el que ha marcat l’evolució de l’escola ha estat el canvi metodològic. “Gràcies a l’acompanyament d’en Xavi Geis de Magnet vam poder donar estructura a un projecte que és el que realment ens ha donat visibilitat”. Van instaurar els grups de projectes, i això va ser un abans i un després. “Els mestres de diferents cursos ens trobem cada setmana i ens ajudem i aportem idees perquè tot surti”, explica. A mesura que van anar implementant el projecte, cada vegada més gent anava pujant al carro i les reticències desapareixen perquè el mètode funciona. “Hi ha molta feina, però el claustre gaudeix”, explica. Quan els nens arriben a l’escola, pensen en l’activitat que els tocarà fer aquell dia, no en una assignatura en concret. Els matins, es dediquen al projecte. Han d’arribar a un producte final, i per tant hi ha dies que han de preparar una entrevista, d’altres han de trucar a l’ajuntament, i altres han de fer un escrit. A les tardes, fan espais de llengua, matemàtiques i arts.
“A vegades, toques una tecla i comencen a sonar totes”, resumeix. Com que diverses vegades al dia feien rotllanes amb els alumnes per iniciar les activitats van veure que anaven movent les taules de les aules tradicionals amunt i avall, de manera que van veure que el treball per projectes també condicionava la disposició d’una aula. A més d’obrir l’aula i entendre, indirectament, que es pot aprendre a tot arreu, també han après a portar el que feien més enllà de les parets del centre. “Hem canviat d’estratègia comunicativa. Ens feia por la idea de vendre’ns, però no era això el que havíem de fer, sinó bàsicament explicar el que fèiem”. Van passar de ser una escola invisible a tenir un equip de treball de comunicació que s’encarrega de xarxes socials, web i portes obertes.
El canvi comunicatiu, sumat al canvi metodològic, ha significat un abans i un després en la motivació dels alumnes. “El que aprenen té un sentit i una repercussió a l’exterior. És un projecte seu, i per tant s’hi posen molt. Valorem moltíssim el seu nivell d’implicació, i també el de les famílies”. Ara, el festival de Nadal està a vessar i és la canalla qui explica a les reunions amb els seus pares en què estan treballant. Ja passa quan tires la primera peça del dòmino: cauen totes.
“Al principi potser les famílies tenien dificultats per entendre què estàvem fent, però ens hem obert moltíssim, literalment: hem permès que entrin a les aules en horari lectiu i vegin què estan fent, a l’inici del curs els expliquem els projectes que faran, i ho veuen d’inici a final. Els seus fills en parlen a casa, i la vinculació és total: de casa a l’escola i de l’escola a casa”.
Així doncs, han aconseguit ser molt propers amb les famílies, i que se sentin molt acollides. El mètode d’avaluació també reforça la idea de seguiment constant: els alumnes tenen una carpeta d’aprenentatge en la qual escriuen què volen millorar i els seus compromisos, i la repassen cada setmana amb el tutor. Aquesta eina avaluativa ha estat inspiració per altres centres que, per exemple, han anat a l’Escola Sant Ignasi a veure de primera mà com funcionava. S’han convertit en un centre de referència: “alumnes d’educació infantil de la universitat venen a veure com treballem, hi ha escoles que venen a veure els nostres espais… nosaltres expliquem el nostre procés de transformació i com hem impulsat els canvis, i també visitem altres escoles que ens inspiren a nosaltres per altres coses”. Un cop més l’efecte dominó. “Però no volem ser una escola ‘xupiguai’. Això ens és igual. Hi ha molta feina i, simplement volem provar coses i millorar amb tot el que puguem”, remata.
Ara, per exemple, estan millorant els espais de tarda perquè hi havia coses que no funcionaven. “No pots parar mai, i no perdem de vista el que fan altres centres i com ens podem enriquir. Amb tot el procés ens ha pujat l’autoestima, i això està molt bé per funcionar millor, però sempre veiem coses on podem posar banya i anar fent, en conjunt que els nens aprenguin més i millor”. La clau està en el fet que aquests canvis no neixin d’una obligació externa, sinó del mateix claustre, que en adonar-se de les necessitats, els provoqui.
De tot el que aprenen d’altres centres, fan claustres pedagògics i miren, conjuntament, com poden aplicar-ho i van valorant si funciona o no. “Quan hi ha una direcció clara i meditada, els nens responen. Saben què s’espera d’ells i com funciona l’escola, i al final van pujant sols”. Els nens creixen amb més empoderament: “la canalla sap perfectament què estan treballant a classe. Et poden explicar el projecte i el punt en el qual es troben, i això és perquè s’hi senten implicats, tenen un paper actiu”.
Han girat la truita, però també han picat molta pedra. “Hem aconseguit visibilitzar-nos com un centre de referència en el sentit pedagògic, però també necessitem que l’administració s’involucri. Sols costa molt arrencar les coses. Per sort, ara ja s’hi han posat, i de fet l’any passat ja vam tenir un grup singular amb famílies d’un altre perfil i això és el que, a la llarga, ajudarà a capgirar la segregació”.
A la revolució metodològica, en Xavi Geis també els va ajudar a replantejar les portes obertes, que se sumaven a les iniciatives per obrir el centre de portes enfora. “Les hem fet molt atractives, i hem potenciat molt tota la part pedagògica, que és el nostre punt fort. Les fem en horari lectiu, i primer expliquem el nostre mètode amb un professor d’infantil i un de primària, perquè es vegi bé la línia i la coherència del centre, i després els ensenyem l’escola, i també els exteriors, que també són un punt fort”. No cal entrar al centre per veure que la canalla, des del pati, on també aprenen, no veuen edificis, sinó cel, amplitud i horitzó.
“Al cap i a la fi, el que busquem és que l’escola sigui un espai més motivador, més bonic. Tens la percepció que no els fa mandra anar a l’escola, i això és, de fet, el nostre objectiu final. Que els nens s’interessin per l’aprenentatge, que els agradi, que se sentin a gust, que se sentin acollits, que vegin que venir a l’escola serveix per a alguna cosa”.